Capítol 2

SEGUINT LES PISTES

Estan encuriosits i s’enfilen a la xemeneia de Ca l’Estruc tot mirant els totxos per veure si hi ha algun nom escrit. Els dos germans i la Maria miren i remiren i, de cop i volta, troben un nom escrit en una de les totxanes on hi diu “Joana”. S’adonen que el nom està escrit amb guix i dedueixen que no deu ser el nom de la persona que busquen, ja que no hauria pas durat tant de temps.

Quan els nois es disposen a baixar, l’Ezequiel recolza la mà en un lloc concret de la xemeneia i s’adona que la seva mà es va enfonsant a poc a poc.

–Mira!, s’està obrint una porteta dins la xemeneia en el lloc on hi havia el totxo –diu la Maria mirant dins el forat.

L’Antoni, que ja havia baixat de la xemeneia i estava a la plaça, diu:

–Ho vull veure, ara m’enfilo!

–Jo baixo, no vull mirar –diu l’Ezequiel espantat.

Quan la Maria i l’Antoni miren la porteta que s’ha obert, hi veuen un paperet de color groguenc i enrotllat amb un filet vell i una mica trencat.

La Maria, amb la mà tremolosa, agafa el paperet. Tots estan encuriosits per saber què hi ha escrit. Baixen de la xemeneia, treuen el fil que hi havia enrotllat, obren el paper i llegeixen el missatge:

“Baixant al riuet, un camí petitet ple d’arbrets i de vegetació t’hi porta de dret”

–Què vol dir? –diu la Maria–. No ho entenc!

–És clar, que no ho veus? És una endevinalla! –respon l’Ezequiel.

–Doncs anem-hi! –exclama l’Antoni.

–Però on vols anar, si no sabem on és? –pregunta la Maria.

–Ah, no ho sé! Però el més important és l’aventura –respon l’Antoni.

–A tu el que et passa és que veus massa pel·lícules, ja t’ho diu la mare –comenta l’Ezequiel.

–Bé, deixeu-vos de bestieses i esbrinem on deu ser aquest lloc –diu la Maria.

Es queden tots pensatius uns minuts.

–Ah! Si el missatge és del 1925, el riuet deu ser el riu Ripoll i els arbrets deuen ser els que hi ha al costat del camí de sota el pont de la Salut –diu l’Ezequiel.

–Som-hi, doncs, a baixar al Ripoll! –diu l’Antoni.

–Som-hi! –diuen tots.

Van des de Ca l’Estruc fins a la plaça del Taulí i des d’allà travessen la Gran Via i baixen fins al caminet de sota el pont de la Salut.

Quan el comencen a fer veuen un arbre que té gravada la lletra A.

–Deu tenir alguna cosa a veure aquesta lletra gravada a l’arbre amb l’enamorada del Carboner?

–No, home, no. Això ho deu haver fet qualsevol brètol que ha passat per aquí.

Els nois van caminant fins que, a la dreta, veuen el molí d’en Fontanet. S’hi acosten.

L’edifici està envoltat per una tanca metàl·lica. La salten.

La Maria, buscant i buscant quina porta els permet accedir a l’edifici principal on hi ha la xemeneia octogonal, s’entrebanca i cau dins d’un forat.

–Auxili! –crida la Maria.


Els nens intenten ajudar-la. I ho aconsegueixen.

–Què és això? –diu l’Antoni.

–No ho sé! M’ho he trobat quan he caigut! –diu la Maria, sorpresa.

–Deu ser la clau de la porta! –diu l’Ezequiel–. Provem-ho!

Obren la porta amb la clau.

Hi entren però no s’hi veuen perquè és tot fosc. Només es veu l’ombra d’una persona. És alta i una mica grassoneta, i els sembla que els amenaça amb un ganivet. Ràpidament tots tres intenten trobar l’interruptor, però en obrir el llum comprenen que no és una persona i que la foscor els ha jugat una mala passada. És una estàtua.


Comencen a investigar. És tot ple de pols. En un dels calaixos de la taula de l’amo troben una carta que sembla escrita fa molt temps.

“La següent pista la trobareu a un quilòmetre del pont de la Salut, en direcció sud”

–Aquí hi ha algú que ens està fent anar amunt i avall, i això no m’agrada gens –diu la Maria.

–Tranquil·la, pensa que si seguim aquestes pistes pot ser que descobrim on és l’anell –diu l’Ezequiel.

Una mica desanimats continuen baixant pel riu fins que, al cap d’una estona, arriben al final del camí i si volen seguir han de pujar al pont de la carretera que duu a Mollet.

En aquell punt alguna cosa estranya els crida l’atenció.

–Què ha passat, on és l’Antoni? –pregunta l’Ezequiel, tot espantat.

Al cap d’un moment apareix l’Antoni, que se n’havia anat sense que ells se n’adonessin.

–Ja sóc aquí! Sou uns porucs! Veniu a veure el que he trobat.

–No fa gràcia, ens has espantat –diu el seu germà, una mica nerviós.

–No, només t’has espantat tu, que ets un exagerat!

Tots junts el segueixen i els porta cap a una barraca abandonada, bastant gran.

–Què pot haver-hi dins de la barraca? –diu l’Ezequiel encuriosit.

–Potser una pista enverinada! –respon l’Antoni per espantar l’Ezequiel.

–O el Freddy Krueger! –exclama la Maria perquè l’Ezequiel tingui més por.

–Bé, deixeu-vos de bestieses i mirem-ho. Decideixen obrir la fusta que hi ha posada per porta i...

3 comentaris:

  1. Ep! Noies i nois! Fantàstic! M'agrada molt com s'expressen els personatges, molt ben definits!. Aprofitar el recorregut pel riu també és una bona pensada...i el misteri!!!!!

    ResponElimina
  2. Ah, em deixava els dibuixos... ja podem anar pensant en fer-ne un còmic!

    ResponElimina